les dones d'aigua

DONA D'AIGUA

Es pentinava, 

entre grans parets rocoses,

la seva llarga cabellera, 

cantant, 

i respirava l'oxigen de la nit.

Havia sortit,

a la superfície,

per sentir la suavitat de l'aire 

i admirar els raigs de la lluna

(que contemplava).

Era una dona d'aigua, 

de fum,

amb bellesa temptadora:

si t'atrapava la seva mirada

et converties en una pedra.

El seu regne eren les profunditats 

de les aigües vidrioses

que brollaven de les fonts ufanes

(gran espectacle aquàtic).

La seva bellesa era un parany,

de fet, 

tota bellesa ho pot ser. 

Les pedres que trobeu vora 

estanys, 

llacs

o salts d'aigua,

són temptacions de qui no va poder 

resistir-se a l'encanteri 

d'una sinuosa dona d'aigua,

de fum.

Antònia Lladonet

1. Cerca informació sobre les dones d'aigua.

Són éssers de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.

Dones d’aigua i parts

Al Montnegre, Sant Iscle de Vallalta és, sens dubte, el poble on la creença en encantades era més arrelada. Prop de ca l’Oller hi ha el gorg de les Dones d’Aigua i, de fet, aquesta masia és més coneguda per la gent de la comarca com Dones d’Aigua que pel seu propi nom. La llegenda més popular d’allà és la que vaig recollir de Rosa Buhils:

Ho havia sentit explicar a un home que venia a casa i vivia tot sol, l’Agustí, i sempre ens explicava cuentos i coses aixís, i vivia a can Bernat. Molts vespres venia a passar la vetlla, que abans això es feia molt, a passar les vetlles a casa dels veïns.

Una dona de Dones D’Aigua estava prenyada i van anar a buscar la comadrona de can Caselles de Sant Iscle, que es deia Balbina i era la tataràvia dels que hi han ara. Jo l’havia conseguida molt, molt gran. Van nar a buscar aquesta comadrona i con va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Li va posar un grapat d’algo a la falda i li va dir:

–No t’ho miris fins que siguis a casa teva, no t’ho miris, eh.

I quan arriba més a dalt de sota can Parera, a la dona li picava la curiositat:

–Mal llamp! És segó! — i a terra.

Con arriba a casa seva es mira el davantal i tot el davantal, les miques que havien quedat era or. Va tornar corrents allà on havia llençat allò i hi havien dos porcs que s’ho havien menjat.

Això mateix li va passar a la mestressa de can Lluent, a la vall d’Hostoles, només que aquesta li havia fet de dida a la criatura de la dona d’aigua; una mossa va rebre la mateixa paga per haver fet la bugada a les aloges de les Estunes (Pla de l’Estany) i, si fa no fa, un fet similar li va passar a la porquerola de can Prat, al Montseny, amb les dones d’aigua del Gorg Negre de Gualba.

3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema.

Es una dona d'aigua que es pantina la seva llarga melena i mentre respira l'aire de la nit.

Despres va sortir defora per contemplar la lluna i sentir  l'aire.

Ella era una dona d'aigua i quan la mires als ulls et converteixes en pedra i es hermosa.

El seu regne esta a les profunditats de les fonts ufanes.

Es molt bella.

Les pedres o roques que troba son per que qui la va mirar va ser per la seva bellesa.

4. Per què eren perilloses?

Perquè convertien als homes en pedra

5. Què passa amb les pedres que estan vora llacs?

Que son restes dels homes que varen ser petrificats per les dones d'aigua