L'accentuació
1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comitè mossèn cafè aprèn
entén puré alè pagès imprès
irlandès cinquè només entès també
consomé congrés gairebé faré interés
això ressò boirós afició ambdós
espòs presó arròs cotó refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repós difós inclòs
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porro avís
així crostó votació anireu Ferran
procés respòn cigró campió espai
corríem deies telefon dèbil rèiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xerif llapis avisaven núvol diguéssiu
fèieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengéssin
artilleria pólvora Letònia policia càmera
acadèmia esglèsia pertinent ferèstega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en
compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que
calguin.
hoquei olimpiades dioptria xàssis èlit
xandall mèdul·la viking rèptil periode
atmosfera interfon pneumonia termostat tulipà
isobara missil futbol tèxtil omoplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net té un os de la mà més llarg del què és normal.
2. Si ara em dius que si què vens a fer la volta al món no sé pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te més son des que dorm com un soc ara que sap què no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de móres que us vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat són un pel mes reduïts del què creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no sé què va passar, però només recordo què després d’arribar a casa varem asseure’ns al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I fins
avui, què és dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo be, no obstant el mal de cap
de que em ressento. El Ramon, però, encara te són i es passeja per la
masia com una ànima què cerca repòs. Que hauriem de dir què ens ha
succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser perquè en
l’últim apat que férem haviem pres un cafè espès amb un gust
estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor
que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no
sabia per què. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algún
problema mecànic? Com què no sabia que fer, va trucar a la seva
companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió què li poguessin
resoldre el problema. Després de prémer els números que indicava la
targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una
d’aquelles músiques què pretenen ser simpàtiques, però que poden fer
perdre la paciència a l’usuari més sofert del mon. Finalment, li sembla
sentir una veu amb un marcat accent francés, però només li ho sembla,
perquè amb la cridoria i els claxons dels conductors dels vehicles no
podia sentir res. Allò era un caos!
No tenia la funció sanitària ni tampoc la
d’administrar cures pròpiament dites, sinó que més aviat tenia una
activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula.
L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones
pobres, roda-mons, pelegrins, infants abandonats i altres persones
malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere
se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part
gràcies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de
pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital,
mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i
mig moribunda va estirar la màniga de l’hàbit de fra Basilí per
explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veié així que obri els ulls fou una tórtora a l’ampit de la finestra. Més
petita què un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un
collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li
estrenyé el pit: el día què Valldaura havia mort, una tórtora havia
parrupejat a la finestra. Sabé que era una tórtora perquè la Sofia
digué: “Miri, mama, una tórtora. Tan salvatges que son…” No se n’havia
recordat mai mes. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa
es frega els ulls, es posà una mà davant de la boca per ofegar un
badall i a l’últim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt
d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: què tot el que
havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encès. Purificat. Fora
records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi
Salmàn Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics
(la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referència a
un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de l’Alcorà,
segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques,
trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referència,
lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del
profeta, va ser suficient perquè l’Índia, país amb una important minoria
musulmana, prohibís el llibre tan sols dues setmanes després de la seva
publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar
l’editorial londinenca, i deu països islàmics més van seguir l’exemple
indi i el van prohibir.
La vida després de Déu, Matthew Tree
SOLUCIONARI:
https://ismafuster.wordpress.com/2013/04/02/solucions-exercicis-daccentuacio/
La vida després de Déu, Matthew Tree
SOLUCIONARI:
https://ismafuster.wordpress.com/2013/04/02/solucions-exercicis-daccentuacio/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada